Oda a Pep Guardiola
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa arranada
es torna un univers de planetes que giren
al teu voltant.
Tu t'alces i renilles
i amb ulls punyents escrutes
l'horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l'espinada
s'arqueja, mous les cames esveltes i fràgils
i amb braços oberts
debanes la madeixa invisible del joc.
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que s'inflen
i en sostens l'entramat.
La gespa es fa mar blava de somnis.
Llavors, mentre llisca la quilla,
tu vigiles de lluny i ets a prop.
Arbre central, pal major
i, alhora, el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte
de torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes antigues,
traces els fonaments de l'edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs del braços,
amides, i estableixes el pilar poderós
d'on sorgiran els nervis de la màgia.
I si el llapis d'un dit diu: "aquí",
és aquí on la dansa comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela del cel.
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte!
Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t'has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: "aquí". I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adoslesent perpetu de carona barbada!
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l'heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l'esclat meravellós
dels versos certes de les teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Comadira, Narcís. Formes de l'ombra. Poesia 1966-2002. Edicions 62 / Empúries. Barcelona, 2002. Pàgs. 498-500.
dissabte, 30 de maig del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Aquesta oda elegíaca de Comadira està inclosa al seu llibre "L'Art de la Fuga", publicat per edicions 62 l'any 2002. Un llibre irregular, al meu entendre, que junt amb alguns moments d'extraordinari lirisme perpetra coses com aquesta que a d'altres els editors no ens deixarien publicar. Que consti que a mi, en termes generals Comadira m'agrada, i que el primer llibre d'ell que vaig llegir, LES CIUTATS, em va marcar notablement, però aquesta ODA i algun altre poema del llibre són difícils de païr. M'imagino que buscava fer el mateix que Alberti amb Platko...
ResponEliminaNo obstant, per compensar el comentari, us deixo els dos darrers versos del llibre, que em semblen tota una declaració de principis poètics:
EXEGI MOMENTUM
Què he fet? Què he fet?
He escrit sobre benzina.