Talent

Abans, quan encara escrivia, tenia un amic que deia que la imatge d’un full en blanc a punt de ser desvirgat només és comparable al desgavell pirotècnic d’un orgasme o, potser, per ser més exactes, a l’instant previ de tenir-lo, al desordre sudorípar entre tanta disbauxa i “mossega’m més fort que ja quasi acabo”, per entendre’ns. És divertit pensar que et pots menjar el món en cinc minuts encara que tinguis la boca ocupada. El meu amic també deia que per triomfar valia més no fer cas de les lliçons de ciències naturals de sisè de primària. Sempre hi havia el vell xaruc de torn que t’explicava allò de l’ejaculació precoç perquè et mentalitzessis que a tothom se li acaben fonent els ploms un dia o altre. “Els fracassos val més assumir-los de petit”, matisava el molt cabró. Una correguda a destemps, segons deia en Lari, l’amic que ara ja no sé si ho és, equivaldria, si fa no fa, a un decasíl•lab coix dins el món de les nostres –assumides– rareses conceptuals. Però jo, defecte de fàbrica, mai no he sabut com fer congeniar l’harmonia amb aquestes refotudes coses de mirar als ulls i descomptar-se. No dec ser artista, no. M’agraden els oficis sense tanta vocació. “Asseu-te, relaxa’t, que flueixi la inspiració. Robert, pensa-hi dues vegades, no pots desaprofitar el teu talent”, deia en un to subtilment sectari, com qui redueix l’amistat a un curset de Ioga no homologat.
“Això es duu a dintre, que sí, home, que sí, no cal que escriguis si no vols, pren-t’ho com una manera de viure. Tens un do i veus coses que ningú més no veu.” Jo, la veritat, no sé si tinc el sentit de l’olfacte molt o poc desenvolupat, però el que està clar és que de malabarismes visuals zero, perquè veure veure siguem francs, no veig res. Si escriure és asseure’s al damunt del matalàs , posar-se un bolígraf entre els dits dels peu i olorar la pudor de merda que fa quan ja han passat dues hores i encara no ha sortit res dec tenir la vida més que solucionada.

De la ferum de fluids varis, pel que es veu, ara en diuen tenir talent.

Oda a Pep Guardiola de Narcís Comadira

Oda a Pep Guardiola

Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa arranada
es torna un univers de planetes que giren
al teu voltant.
Tu t'alces i renilles
i amb ulls punyents escrutes
l'horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l'espinada
s'arqueja, mous les cames esveltes i fràgils
i amb braços oberts
debanes la madeixa invisible del joc.
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!

Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que s'inflen
i en sostens l'entramat.
La gespa es fa mar blava de somnis.
Llavors, mentre llisca la quilla,
tu vigiles de lluny i ets a prop.
Arbre central, pal major
i, alhora, el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!

Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte
de torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes antigues,
traces els fonaments de l'edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs del braços,
amides, i estableixes el pilar poderós
d'on sorgiran els nervis de la màgia.
I si el llapis d'un dit diu: "aquí",
és aquí on la dansa comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela del cel.
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte!

Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t'has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: "aquí". I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adoslesent perpetu de carona barbada!

Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l'heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l'esclat meravellós
dels versos certes de les teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!




Comadira, Narcís. Formes de l'ombra. Poesia 1966-2002. Edicions 62 / Empúries. Barcelona, 2002. Pàgs. 498-500.

Cançó del bes sense port

L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.
Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.
Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.

Maria Mercè Marçal

nocturn

Un pes esdrúixol als ulls
desmembra el silenci nocturn
on fosca i desig s'embalben
coagulant tota resposta.
M'emborratxo de mutisme,
el teso, l'eixamplo, l'estimo
fins i tot. Mil i un mots
segrestats al prisma loquaç
d'una mirada: la teva.

Sense tret de sortida

T'engrapo el sexe amb demència.
Els dits et duran al cràter
de magma tòrrid i escuma
vaginal que ja goteja.
Vull ser mestressa del dard
que s'insinua a les cuixes,
indefens. Corrues d'òsculs
insurrectes jugaran,
abans no em disparis,
a encendre fogueres.
El teu cos duu el perfum
celeste de sempre; el meu,
l'ullal i el gust bel·licós
del verí. Sóc jo qui et pren.
Tu ni entreveus l'esclat
-l'esperó és el misteri-.
I avui et faré l'amor
sense tret de sortida.

20-3-09

No llencis les cartes d'amor

Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel•ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit

Passo el garbell

Passo el garbell i m'oxigeno
d'estones tènues on gammes
de flaires i tactes anul·len
mutismes antics sepultats
entre roques i sorra. L'encant
de la calma tramuntanal
m'obre les portes de casa
amb senzillesa perquè emmotlli
els llençols a la nostra mida.

Véns?

14-03-09